Al meu poble hi ha una espècie de renaixement d’aquesta figura, populista, autoritària i curiosament sostinguda pel seu propi poble. Es tracta del "dictador democràtic".
Segueixen existint i amb força en alguns municipis de la nostra geografia i a nosaltres ens ha tocat de viure aquest nou despertar d’una figura que molts ja crèiem morta i enterrada en un passat no tant llunyà. En rigor, el seu origen és antic i avui reneix amb nous vigors, aquest tipus de persones tenen patrons comuns: tracten de verticalitzar a les institucions sota la seva voluntat, construeixen sistemàticament adversaris als que donen nom i cognoms que, per discernir amb els seus designis i mandats, són configurats com "enemics del poble", són addictes a la propagació de remors relatius a sofisticades conspiracions dissenyades per a desestabilitzar i afectar negativament a la seva perfecta, única i indiscutible forma de portar “el seu poble” a la salvació.
Efectivament, els "dictadors democràtics" són triats en eleccions lliures i moltes vegades són reelegits, tots ells consideren inoportuns als periodistes seriosos, prefereixen constituir-se ells mateixos en els comunicadors excloents i parlar, sense mediacions, amb "el seu poble".
Es vesteixen de democràtics però són senyors feudals que detesten la llibertat d’expressió, sobretot si son crítiques o discerneixen de la seva visió il·lustrada. Acostumen a esser xarlatans irremeiables i pontificadors que des de els seus púlpits desqualifiquen i llancen amenaces a tort i a dret, com si fossin mestres histèrics.
No són genocides ni terroristes d’estat, són "demòcrates dictatorials". Tampoc són exactament feixistes, això és un simplisme, parlem d’un fenomen complex perquè no dissolen les institucions però les tornen vulnerables als seus mandats. Gairebé mai eviten la corrupció i els vots que obtenen, perquè els obtenen, solen ser el seu capital per a condensar en si mateixos tot el poder dels òrgans de govern municipals, són populars i resulten aplaudits pels seus incondicionals seguidors que, de vegades fins i tot, semblen espontanis.
Voldrien esser indiscutibles, voldrien que nosaltres només actuéssim de manera obedient i festiva, com si les seves paraules i accions fossin dictàmens inapel·lables, però no és així perquè inapel·lable i indiscutible no hi ha ningú.
Segueixen existint i amb força en alguns municipis de la nostra geografia i a nosaltres ens ha tocat de viure aquest nou despertar d’una figura que molts ja crèiem morta i enterrada en un passat no tant llunyà. En rigor, el seu origen és antic i avui reneix amb nous vigors, aquest tipus de persones tenen patrons comuns: tracten de verticalitzar a les institucions sota la seva voluntat, construeixen sistemàticament adversaris als que donen nom i cognoms que, per discernir amb els seus designis i mandats, són configurats com "enemics del poble", són addictes a la propagació de remors relatius a sofisticades conspiracions dissenyades per a desestabilitzar i afectar negativament a la seva perfecta, única i indiscutible forma de portar “el seu poble” a la salvació.
Efectivament, els "dictadors democràtics" són triats en eleccions lliures i moltes vegades són reelegits, tots ells consideren inoportuns als periodistes seriosos, prefereixen constituir-se ells mateixos en els comunicadors excloents i parlar, sense mediacions, amb "el seu poble".
Es vesteixen de democràtics però són senyors feudals que detesten la llibertat d’expressió, sobretot si son crítiques o discerneixen de la seva visió il·lustrada. Acostumen a esser xarlatans irremeiables i pontificadors que des de els seus púlpits desqualifiquen i llancen amenaces a tort i a dret, com si fossin mestres histèrics.
No són genocides ni terroristes d’estat, són "demòcrates dictatorials". Tampoc són exactament feixistes, això és un simplisme, parlem d’un fenomen complex perquè no dissolen les institucions però les tornen vulnerables als seus mandats. Gairebé mai eviten la corrupció i els vots que obtenen, perquè els obtenen, solen ser el seu capital per a condensar en si mateixos tot el poder dels òrgans de govern municipals, són populars i resulten aplaudits pels seus incondicionals seguidors que, de vegades fins i tot, semblen espontanis.
Voldrien esser indiscutibles, voldrien que nosaltres només actuéssim de manera obedient i festiva, com si les seves paraules i accions fossin dictàmens inapel·lables, però no és així perquè inapel·lable i indiscutible no hi ha ningú.
NINGÚ.
