La democracia interna en el partit polític que governa a Almacelles.

Hi havia una vegada un portaveu anomenat JOSUE que reclutà entre els membres de l’organització CIU una sèrie de persones de la seva confiança per a que l’ajudiquesen les tasques de gestió del partit.
Aquesta executiva “de facto” creada ara fa ja 8 anys , en l’actualitat tendeix a allunyar-se cada vegada més i més de la seva militància de base, exponencialment al poder que han anat atesorant els seus tres dirigents.
Quan aquest partit va obtenir l’alcaldia i amb ella els ingressos mínims necessaris, va crear llocs de gestió remunerats, en conseqüència hi va haver un grup de militants amb càrrec pagat i un altre grup de confiança amb carregs molt ben pagats.

Quan Michels va dir “ Qui diu organització diu oligarquia” es referia a aquest fenomen :
“ una élite dirigent, en aquest cas formada per tres persones, comença a marcar les pautes de l’organització, la seva agenda i s’esdevé un grup organitzat d’ajuda mútua entre ells per a la seva conservació.”
Veiem així com la democràcia d’aquest partit que es fa anomenar CIU, en realitat no és mes que una il•lusió.

Aquesta tri-executiva té més informació sobre la organització i els afers que l’afecten que la resta de regidors, doncs es recolzen entre ells per tapar possibles carències, així mateix tenen el control, doncs son ells qui redacten l’ordre del dia de les reunions, i és molt difícil que un regidor sol aconsegueixi rebatre aquesta organització de les reunions doncs sempre corre el risc de ser estigmatitzat per la tri-executiva i perdre qualsevol possibilitat d’accedir-hi en un futur.

Els regidors que no estan d’acord en com la tri-executiva porta els assumptes diaris tenen sempre que decidir entre les 3 opcions clàssiques de Hirschman “Sortida, veu i lleialtat”. Les executives fomenten la lleialtat normalment mitjançant incentius o promeses d’incentius entre els membres dissidents. O bé en segona opció la sortida mitjançant pressió psicològica sobre ells, entre els militants de partits polítics catalans es comuna l’expressió “cremar a un militant” per referir-se a aquestes pràctiques.

El que sempre es tracta d’evitar per part de la èlit la veu dels regidors, fenomen molest que pot convèncer a altres membres de fer front davant d’accions que s’apropen molt a venjances particulars que no a decissions d’un Ajuntament preocupat pel benestar d’un poble.

Una altra eina clàssica es la abundància de càrrecs de poca/ cap importància però que integren als regidors dins dels aparells de la tri-executiva i els hi donen la idea de que tenen més importància que els altres militants i que tenen alguna cosa a perdre si es rebel•len contra ells.

Podem concloure doncs que mentre el temps corre i la gent s’enfronta, menys poder tenen els regidors presents en aquest ajuntament, més poder te la tri-executiva i més difícil és que es mantingui un sistema d’oligarquia dins aquest partit polític que governa l’Ajuntament d’Almacelles anomenat CIU.