"L’alcalde, amb el seu càntir de llet, ben posat al cap sobre el coixinet, pensava portar sense obstacle al seu poble cap la ciutat il·lustrada.
Caminava a pas llarg, lleuger, sense fer bossa pel camí, tan sols amb els estalvis que els vilatans li havien confiat anava pagant les bones fondes i viandes que li feien més divertit el camí , per a estar més àgil tan sols s’havia posat un pantalonet i les sandàlies. Així equipat, remenava en la seva imaginació el que en trauria de la llet i la manera d’emprar-ho.
Compraria un centenar d’ous, i en faria tres pollades; amb tot d’atencions, tot aniria bé. “És senzill, es deia, criar els pollets al voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em deixarà prou per a comprar un porc. L’engreixaré, és qüestió d’una mica de segó. En comprar-lo ja serà prou gran; En revendre’l, em valdrà molt bons diners. I qui m’impedirà, valent-me tant, ficar a l’estable una bona vaca amb el seu vedell, i veure’l saltironar al mig del ramat?”
En dir això, l’alcalde saltà també, ple de goig.
Cau el càntir i es vessa la llet. Adéu vaca i vedell! Adéu porc! Adéu pollets! L’alcalde de tants béns, mirant amb ulls afligits la seva fortuna per terra."
Almacelles ha entrat en una etapa de canvi de cicle econòmic fruit de la forta caiguda produïda en el sector de la construcció, ja no hi ha grues i l’industria promesa encara no ha arribat. Els costos fixos del Ajuntament s’han transformat en un llastre difícil d’arrastrar, les obres de millora, que de forma irreflexiva es van dur a terme, s’han de pagar i davant la situació de crisi econòmica l’ajuntament haurà de presentar un conjunt de mesures que no satisfaran a ningú : la creació de nous impostos i la pujada generalitzada dels que ja tenim.
Perquè un cop el càntir es a terra trencat tan sols queda la crua realitat, perquè qui no es fa il·lusions? Qui no construeix castells en l’aire? Tots, els savis que els bojos. Somien desperts, però tan sols els bojos permeten que afalagadores fantasies s’apoderin de la gestió racional d’un poble com Almacelles i no s’adonen que la realitat torna,perquè mai ha marxat, i que Almacelles continua essent aquell poble rural amb dificultats econòmiques multiplicades per un somni mal gestionat i dimensionat, perquè la pobre Almacelles es la mateixa que abans amb una Rambla nova a pagar, una Llar d’infants a pagar, un manteniment de parcs i jardins a pagar, una gran plantilla de tècnics i funcionaris a pagar, sense un polígon industrial, amb uns alts sous per a càrrecs polítics, amb un futur museu a pagar... però amb una població que gratament, o no, pagarà els alts impostos per continuar el somni d’un gran il·lustrat.
Caminava a pas llarg, lleuger, sense fer bossa pel camí, tan sols amb els estalvis que els vilatans li havien confiat anava pagant les bones fondes i viandes que li feien més divertit el camí , per a estar més àgil tan sols s’havia posat un pantalonet i les sandàlies. Així equipat, remenava en la seva imaginació el que en trauria de la llet i la manera d’emprar-ho.
Compraria un centenar d’ous, i en faria tres pollades; amb tot d’atencions, tot aniria bé. “És senzill, es deia, criar els pollets al voltant de la casa; per molt llesta que sigui la guineu, em deixarà prou per a comprar un porc. L’engreixaré, és qüestió d’una mica de segó. En comprar-lo ja serà prou gran; En revendre’l, em valdrà molt bons diners. I qui m’impedirà, valent-me tant, ficar a l’estable una bona vaca amb el seu vedell, i veure’l saltironar al mig del ramat?”
En dir això, l’alcalde saltà també, ple de goig.
Cau el càntir i es vessa la llet. Adéu vaca i vedell! Adéu porc! Adéu pollets! L’alcalde de tants béns, mirant amb ulls afligits la seva fortuna per terra."
Almacelles ha entrat en una etapa de canvi de cicle econòmic fruit de la forta caiguda produïda en el sector de la construcció, ja no hi ha grues i l’industria promesa encara no ha arribat. Els costos fixos del Ajuntament s’han transformat en un llastre difícil d’arrastrar, les obres de millora, que de forma irreflexiva es van dur a terme, s’han de pagar i davant la situació de crisi econòmica l’ajuntament haurà de presentar un conjunt de mesures que no satisfaran a ningú : la creació de nous impostos i la pujada generalitzada dels que ja tenim.
Perquè un cop el càntir es a terra trencat tan sols queda la crua realitat, perquè qui no es fa il·lusions? Qui no construeix castells en l’aire? Tots, els savis que els bojos. Somien desperts, però tan sols els bojos permeten que afalagadores fantasies s’apoderin de la gestió racional d’un poble com Almacelles i no s’adonen que la realitat torna,perquè mai ha marxat, i que Almacelles continua essent aquell poble rural amb dificultats econòmiques multiplicades per un somni mal gestionat i dimensionat, perquè la pobre Almacelles es la mateixa que abans amb una Rambla nova a pagar, una Llar d’infants a pagar, un manteniment de parcs i jardins a pagar, una gran plantilla de tècnics i funcionaris a pagar, sense un polígon industrial, amb uns alts sous per a càrrecs polítics, amb un futur museu a pagar... però amb una població que gratament, o no, pagarà els alts impostos per continuar el somni d’un gran il·lustrat.
1 comentari:
Felicitats, les coses es poden dir mes fortes pero no mes clares.La veritat dol pero es aquesta, aixo qie tu dius es la crua realitat, un atre cop a ALmacelles s'ens escapa el tren.
anims per continuar amb la teva creuda, no estas sol
Publica un comentari a l'entrada